Tour del Canigó

Marc històric i cultural

El Canigó s’aixeca imponent entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Vallespir i el Rosselló, i es divisa proper des de l’Empordà i la província de Girona en general. És un indret altament emblemàtic que ha estat font d’inspiració de poetes, llegendes i dites populars; i llar, durant centúries, de bosquerols, ramaders, masovers, pastors, fargaires, camperols, monjos, bandolers, traginers, carboners, pelegrins, naturalistes, excursionistes…

Fascinat i intrigat per la seva elevada silueta, l'ésser humà va témer, va respectar, va admirar i va conquerir respectivament aquests cims glorificats pels relats i les llegendes. Considerada durant molt temps la muntanya més alta dels Pirineus, el massís del Canigó es va anar convertint en la muntanya sagrada dels Països Catalans.

La muntanya sagrada dels Països Catalans?

En tota la serralada pirinenca no trobem uns desnivells tan destacats com els que presenta aquest massís respecte les planes que el voregen, 2.700 metres, situades al nivell del mar. No és d’estranyar que fins ben entrat el segle XVIII es mantingués la creença immemorial que el Canigó era la muntanya més alta dels Pirineus. La seva proximitat a la Mediterrània, a menys de 50 km en línia recta, el convertia en una senya inequívoca per a tots els navegants.

El mite creix, però, quan aquest massís esdevé durant la Renaixença, és a dir, en el moment d’arrancada del ressorgiment nacional de Catalunya, l’emblema geogràfic per excel·lència del territori català. Jacint Verdaguer, artífex de la Renaixença literària, el converteix el 1.886 en protagonista d’una epopeia que té com a escenari el conjunt de la serralada pirinenca. El Canigó esdevé un lligam potent que torna a reunir, al final de s. XIX, les dues Catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixement català que es desenvolupa a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. És a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat, i el Canigó pren aquest rol de “muntanya – símbol” a partir de la publicació del gran poema de Mossèn Cinto.


Una sèrie de tradicions comunes acosten encara avui aquests territoris, la més emblemàtica de les quals és l’encesa de la flama del Canigó. Cada 22 de juny a les 22.30h, el cim del Canigó llueix de mil focs, i és a partir d’aquesta gran foguera que s’encendran totes les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans. A trenc d’alba del dia de la revetlla, després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la flama del Canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània.

Amb el pas del temps, el Canigó roman al subconscient col·lectiu de tots els catalans, i se’l venera com a enllaç inqüestionable entre el nord i el sud, tan propers, tan germans, però a voltes tan poc comunicats per l’orografia del Pirineu axial, fet accentuat per la frontera aixecada arran del Tractat dels Pirineus (1659). Viatjar al Canigó té l’encant de creuar una frontera sense moure’s del propi país, simbolitza l’abraçada al germà exiliat que és car de veure, però a qui s’estima com el primer dia. O potser més. I a qui el temps i els homes han convertit en un bressol, un mite, un far, una icona... Sens dubte, en la muntanya més mítica del Pirineu català.

Verdaguer, creador del mite

El 1.879 Verdaguer féu una estada medicinal al balneari de La Presta (Prats de Molló) que li despertà l’interès per la muntanya propera del Canigó, per on va fer nombroses excursions en solitari, fins assolir-ne el cim. Més endavant, motxila a l’espatlla i també en solitari tornà a explorar aquesta muntanya fins no deixar cap racó per explorar, però apuntant contínuament notes i dades a la llibreta que mai l’abandonava. L’impressionà tant el massís i els temples i monestirs – o ruïnes – que anà dscobrint que es convertí per a ell en una verdadera obsessió que li féu néixer el desig d’escriure sobre aquesta muntanya. Durant els estius de 1.883 i 1.884, presa ja la decisió, començà a escriure alhora que recorria la serralada sencera amb el seu bastó d’avellaner, la sotana, el breviari i el quadern de notes, a vegades enmig de torbonades i tempestes. Pujà a la Maladeta i al Puigmal, visità el Pallars i la Vall d’Aran… llocs que a pesar de la seva bellesa li semblaven inferiors a la seva estimada muntanya. I així, caminant per les muntanyes, parant-se aquí i allà, sorgí en la seva ment una “llegenda pirinenca dels temps de la Reconquesta”, i el poema d’amor entre el cavaller Gentil i la fada Flordeneu. Heus ací alguns dels seus versos:

El Canigó segons els savis

Josep Pla: “Mossèn Cinto conegué com ningú el nostre país, el Pirineu i el Rosselló d’una manera prodigiosa”.

Jordi Creus: “Del Pallars al Ripollès i de la Val d’Aran al Vallespir, Verdaguer havia trepitjat abastament el territori. Excursionista pioner, el poeta havia fet per primer cop el cim del Pic de Balaig – nom tradicional de la muntanya del Canigó – a finals de la dècada de 1870, ascenció que repetiria diverses vegades al llarg de la seva vida”.

Jordi Vila-Abadal, exmonjo del Monestir de Sant Miquel de Cuixà: “El Canigó és un símbol de la nostra identitat; i, com ella, sotmès malauradament al domini d’altri. Més enllà del Canigó–muntanya, hi ha un Canigó–símbol, que per a cada u té un significat particular i intransferible però que, col·lectivament mirat, representa allò de comú que tenim els ciutadans de països de llengua catalana i ens confereix identitat”.

Joan Maragall sobre els primers excursionistes de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i el Centre Excursionista de Catalunya: “Aquells joves romàntics que resseguien els viaranys imaginaris de Gentil i Flordeneu, embriagats per un paisatge on intuïen que s’aferraven les arrels col·lectives de tot un poble. El seu excursionisme no és pas un esport, no és pas un esbarjo, no és pas un estudi, que és amor; i no és pas tampoc un amor abstracte a la natura, sinó a la nostra natura”.

Eduard Vila i Riba, membre del CEC (1.906): “El Canigó és un lloc d’excepció per a contemplar les Catalunyes del Rosselló i de l’Empordà, totes una, tota hermosa, encara que repartida entre dos estats famolencs que li han mercadejat a costes de la nostra pròpia sang”.

Eduard Voltas, ex-director revista Descobrir Catalunya: “Per causes històriques, el Canigó ha esdevingut una mena de “Montserrat del Nord” des del punt de vista de la mitologia nacional, i en una Meca de l’excursionisme català.

Josep Pla: “El Canigó, la muntanya diamantina: coberta de neu, lleugerament rosada, , semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada”.

Jean-Pierre Bobo, historiador: “L’amor dels catalans pel Canigó, aquest amor sense raó, apassionat, es confón amb l’amor de la terra catalana i del país nadiu. El canigó és un lligam potent que torna a reunir, al final de s. XIX, les dues catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixament català que es desenvolupa a finals del s. XIX a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. I és a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat. I el canigó pren aquest rol de “muntanya – símbol” a partir de la publicació, el 1.886, del gran poema Canigó de Jacint Verdaguer.”

Josep Ribas (Sant Llorenç de la Salanca, 1931), professor i il·lustrador rossellonès: “El Canigó tenia una triple vocació: a més de ser una terra de llibertat i un espai pastoral i miner, era també un centre d'alta espiritualitat, amb abadies romàniques i esglésies barroques.”

Patrimoni tangible i intangible

Etimologia del mot “Canigó”, suposadament pre.romana: el mot actual seria l’evolució de l’antic Kanikono, “el gegant blanc”. El nom de la muntanya, però, va ser durant molts segles el Pic de Balaig, topònim ja present a diversos indrets del Massís. La Vall de Balaig es considera la capçalera de la ribera de Taurinyà, sota la pica del Canigó, al llarg de la qual passa la carretera forestal que condueix a l'avetar de Balaig i al refugi dels Cortalets, més amunt de l'estany de Balaig.

La flama del Canigó: durant tot l’any, el Museu de la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que es manté encès des de l’any 1.955. A trenc d’alba del dia 23 de juny, després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la Flama del canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània.

Monestir de Sant Miquel de Cuixà: Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó, a la vall del riu de Llitera o ribera de Taurinyà, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Va ser fundat per l'arxipreste Protasi l'any 879. Va ser amb els abats Garí i Oliba quan es va convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial. L'actual conjunt monàstic és el resultar de tres moments constructius: el temple consagrat el 974, les reformes i noves construccions de l'abat Oliba durant la primera meitat del segle XI, i el claustre correspon a l'època de l'abat Gregori. El Monestir de Sant Miquel de Cuixà ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya.

Monestir de Sant Martí del Canigó: L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'alçada, darrere d'un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del petit poble de Castell de Vernet, al Conflent. És cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i gran nét de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers vindran des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet, al Conflent. Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l'abadia, que es converteix en un dels principals monestirs de la regió, el qual rivalitza amb el de Sant Miquel de Cuixà i el d'Arles. Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir el monestir. La comunitat religiosa el va abandonar entre 1783 i 1785. L'abadia de Sant Martí del Canigó és un lloc on encara es manté la vida religiosa, regida per una comunitat catòlica.

El Refugi de Cortalets: inaugurat el 4 de setembre de 1899 pel Club Alpí Francès, va ser un dels primers refugis dels Pirineus, passant a ser un dels punts estratègics del pirineïsme català. Capítol a part mereix el període de la segona guerra mundial, en què durant l’Ocupació va ser usat pels maquis, i incendiat per les forces alemanyes el juny de 1944, per ser reconstruït posteriorment el 1.948