Tour del Canigó

Grands Sites de France: Grand Site du Massif du Canigó

El paratge classificat avui com a Gran Paratge del Massís del Canigó s’estén al llarg de 7.820 ha a la part més elevada del massís i les seves carenes més altes. Estructurat a l’entorn de la Pica del Canigó, al sud-oest segueix la carena fins al cim del Puig de Sethomes i inclou el Puig de Rojà. Al sud-est segueix una altra carena fins al Puig de Galinassa i al sud, costat de Vallespir, hi delimiten el Puig de Gallinàs i el Puig dels Sarraïs. Per l'aresta oest s’arriba al Pic de Gazamir, al nord, la carena fins al Pic Joffre, i al nord-est i l'est al Mas del Rei i el poble de Valmanya. Inscrit en el Codi Francès del Medi Ambient des de l'aprovació de la Llei de 12 de juliol de 2010, l'etiqueta Grand Site de France reconeix tant el valor únic del lloc com l'interès del projecte de preservació, gestió i desenvolupament.

Terra d’extracció de ferro en el passat, aquesta muntanya és ara un espai òptim per al senderisme, amb els seus 450 km de senders que permeten fer la volta al massís, descobrir les seves carenes més aèries, o endinsar-se en els petits llogarets i turons que envolten la preuada Pica del Canigó. El Canigó divideix les aigües de la Catalunya Nord i les aboca en dues valls paral · leles per on flueixen els seus dos grans rius: el Tet i el Tec.

Heus aquí una descripció dels seus paisatges des dels diversos punts de vista de l’evolució natural.

Origen geològic - geomorfològic

El Canigó es va formar al mateix temps que la resta de la serralada pirinenca, és a dir, sota la pressió de la placa ibèrica contra la placa europea. El massís està compost per roques metamòrfiques, roques aflorades a la superfície a causa de la gran pressió i temperatura experimentada per les capes més profundes. El relleu actual és el resultat dels brutals moviments d'aixecament i d’una erosió implacable i particularment representativa de la situació meridional del massís.

Aquesta gran varietat de roques conté una abundància de minerals explotats per l'home des de l'època gal·lo-romana: siderita, barita, ferro, quars i or. També s’hi ha extret talc, marbre, fluorita i tungstè. El Canigó ha estat un indret de recursos i riqueses explotades pels humans des de ben aviat.

Gradient paisatgístic

Tres grans estatges paisatgístics es poden definir al massís del Canigó:

Pics i carenes: des de la Pica del Canigó es defineix una cresta nord-sud amb el Puig Sec i el Tretzevents cap al sud, i el Pic Jofre cap al nord . Una altra carena, aquest cop amb orientació est-oest dibuixa una successió de pics que s'eleven des 2100m a 2730m d’altitud, i que tenen continuïtat més enllà de l’espai catalogat com a Grand Site.

Les valls: els contraforts de la muntanya estan clarament marcats: accidents topogràfics, engorjats i valls estretes (vall de Rojà, vall de Mentet, vall de Cadí, vall de Fillols, etc.). Aquest estatge defineix en gran part la geomorfologia i el paisatge del massís.

Balcons: d’una morfologia molt peculiar, els balcons dominen cap avall les vistes sobre les valls, i s’uneixen cap amunt amb les crestes que duen als principals pics del massís. Són en realitat superfícies d'erosió, testimoni d’antigues fases climàtiques locals.

La modulació del paisatge per part de l’home

Els paisatges actuals del Canigó són el resultat de fenòmens naturals (geològics, climatològics, biològics), però també la conseqüència de segles d’història on l'home ha deixat l’emprempta de les seves activitats, creences i estils de vida. El Massís del Canigó ha estat sempre una font de riquesa per a la regió, i ha estat poblat ben bé fins al període d'entreguerres (anys 20 i 30 del segle XX), i des dels inicis de les civilitzacions, amb traces trobades des del període Neolític. Així, el Canigó ens mostra un present que reflecteix les diferents ocupacions i explotacions dutes a terme per l’home al llarg dels segles i mil·lenis:

La ramaderia i el pasturatge ha estat una de les activitats més practicades al massís del Canigó. Ja al segle IIO a.C. hi ha definits camins de transhumància, llavors afavorida per l'obertura de camins per a la mineria del ferro a les muntanyes. El pasturatge hi viurà el seu màxim esplendor a la fi del segle XVII, principis del segle XVIII, i després experimentarà un descens en la segona meitat del segle XIX, temps de grans reestructuracions industrials i econòmiques.

L'explotació de minerals ja es duia a terme el primer segle abans de crist, amb l’extracció de ferro, tot i que caldrà esperar a l’edat Mitjana per veure aparèixer les primeres fargues. L'explotació de minerals contribuirà a la sobreexplotació dels boscos, per l’ús de la llenya com a combustible, afectats també pel pasturatge i per l’ús del desembosc per als cultius. L'auge de la indústria del ferro té lloc als segles XV i XVI, però al segle XVIII una política de reforestació priva les fargues catalanes de combustible, i les petites fargues desapareixen en favor de les indústries més grans. Així, la mineria sobreviu fins al segle XX que va veure el tancament de l'última empresa a Vetera, el 1981. Encara avui, però, hi ha present un important patrimoni industrial que marca el paisatge.

La gestió dels boscos: l’explotació forestal va ser tal que es va arribar a la pràctica desaparició de la totalitat dels boscos del massís. El desenvolupament massiu de fargues requerien contínuament els recursos de combustible, i l’agricultura i el pasturatge van contribuir també a la desaparició dels boscos. Aquesta brusca desforestació, naturalment, va acabar causant greus problemes d’esrosió i inundacions Els aiguats de 1940 van provocar el vessament de desenes de milions de tones de sediments al Rosselló, encara poc urbanitzat, i van causar la mort de nombrosos refugiats catalans i espanyols, que havien construït refugis improvisats al llarg del riu Tec. Calia reconstituir una coberta forestal densa al Conflent i al Vallespir, de manera que el 1943 es va establir el Servei de Restauració del Terreny de Muntanya per a lluitar contra l'erosió, amb actuacions com repoblaments forestals, refermaments del terreny, creació de petites preses als rius, etc., un servei que avui segueix sent vigent.

Arquitectura militar: la propietat d'un límit territorial. El Canigó, des de sempre en situació fronterera, ha estat una zona de conflictes i tensions al llarg de la història. Aquesta situació li ha conferit un rol defensiu, motiu pel qual es van anar erigint dos tipus d’edificis militars sobre el massís: les torres de guaita i les viles fortificades. Encara avui resten dempeus més d’una desena de torres (aixecades a partir del s. XI), i tretze viles o castells fortificats, amb especial relevància de Vilafranca del Conflent (s. XI) i Prats de Molló (s. XV)

Arquitectura religiosa: des de la prehistòria, el massís del Canigó ha estat utilitzat com a espai sagrat (dolmens, monuments megalítics, sepultures, etc.). A l’Alta Edat Mitjana es confirma aquesta tendència amb la construcció de nombrosos edificis religiosos a l’entorn de la muntanya, tant a les valls com a les parts més elevades. Amb petites ermites rurals o grans monestirs, la muntanya es cristianitza, i neix un art romànic català amb influències hispàniques i llombardes que trobem, en el seu màxim esplendor, als monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó.

Els pobles: el contrast entre el Conflent, el Vallespir i els Aspres radica no només en els paisatges sinó també en els tipus d’ocupació que l’home hi ha fet. Al Vallespir i Els Aspres sempre ha estat dispersa, ocupant la muntanya, mentre que al Conflent hi van anar creixent viles més denses a les faldes de les muntanyes i als fons de les valls. L’orografia va anar donant lloc a una identitat diferent entre els habitants d’aquestes comarques muntanyoses i els de la plana del Rosselló. Les seves viles, però van anar patint despoblament a mesura que es van anar abandonant les activitats mineres a principis de segle XX, i amb les diverses crisis del món rural d’aleshores ençà.

El desenvolupament del turisme: A finals del segle XIX, el Canigó canviarà radicalment la cara amb l'obertura massiva del turisme. És el president del Club Alpí Francès de París, Charles Durier, qui, conquerit per la bellesa del paratge, decideix que “caldria obrir un pas per facilitar l'accés al cim”. Així, té el dubtós honor d’emprendre una fase de destrucció del medi natural per satisfer les “necessitats” d’oci de la classe burgesa de les ciutats. Eren altres temps, i el 18 d'agost de 1886 es van utilitzar tres càrregues de dinamita per a crear la “Bretxa Durier”. Aquesta és l'era del turisme burgès, nascuda a principis de segle arran del termalisme a Vernet o Prats de Molló. El Xalet de Cortalets es va completar el 1899 i marca el començament de la domesticació del massís.

Els altres 10 llocs han estat guardonats com a Grand Site de France des de 2004 són Orgnac, Sainte-Victoire, la Pointe du Raz, el Pont du Gard, Mont Beuvray Bibracte, Puy de Dome, el Marais Poitevin, Sant-Guilhem-le-Desert Gorges de l'Hérault, Deux Caps Blanc-Nez i Gris-Nez Somme.

La fauna

L'isard (Rupricapra pirenaica) és el gran mamífer capaç de resistir les condicions climàtiques de l'alta muntanya. Es desplaça sobre la neu o el gel gràcies al disseny especial de les peülles. Es mou i salta sense dificultat pels grans pendents i tarteres. La marmota (Marmota marmota) és una espècie que ha recolonitzat la zona i actualment està en expansió. Viu en paratges alpins i és un dels aliments de l'àliga daurada. L'ermini (Mustela erminea) és un carnívor de mida petita. A l'estiu té el pèl de color bru clar i la cua acaba en un pinzell negre, i a l'hivern es torna blanc per passar desapercebut en mig de la neu. El tritó pirinenc (Euproctus asper) és un amfibi amb cua, endèmic dels Pirineus i àrees properes. Se'l pot observar en molts rius i torrents de la zona. La granota roja (Rana temporaria) mostra una distribució semblant a la del tritó pirinenc. És una espècie euro-siberiana. Refusa les aigües contaminades.

L'àguila daurada (Aquila chrysaetos) és un dels rapinyaires més espectaculars . Planeja per extenses àrees buscant aliment. El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un rapinyaire molt especialitzat, que es deixa veure amb relativa freqüència per l'alta muntanya. Aprofitant les tèrmiques, ens visiten sovint grups de voltors. Encara que no s'ha comprovat la seva nidificació a la zona són molt fàcils d'observar. La perdiu blanca (Lagopus mutus) és una espècie representant de l'estatge alpí. És un ocell que quan substitueix les plomes les canvia de color. Durant l'hivern mostra un plomatge blanc per passar desapercebuda enmig de la neu. Durant l'estiu la coloració mostra unes clapes brunes que la confonen amb les roques del contorn. Fins i tot té plomes a les potes per resistir les baixes temperatures. El picot negre (Dryocopus martius) és l’espècie picot més gros d'Europa i es distingeix dels altres picots pel seu plomatge negre amb el cap i el clatell de color vermell.

La flora i la vegetació

El Pirineu Oriental en genaral, i el massís del Canigó en particular, per la seva orografia de relleu contrastat i per la pluviositat considerable que presenta, permet l'organització d'una gran diversitat de comunitats vegetals.

L'estatge alpí (2.300 – 2.900 m) està constituït fonamentalment per prats, amb la presència d'una gran quantitat de flors, la major part de coloracions molt vistoses. Plantes com el panical blau (Eryngium bourgatii) o la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) són pròpies d'aquesta zona. Fonamentalment, als cims s'hi formen les tarteres constituïdes pel rocallam esquerdillat i mòbil on s'han adaptat a aquests indrets un bon nombre de plantes. L'herba blanca (Senecio leucophyllus) mostra una atapeïda pilositat, és endèmica dels Pirineus Orientals, com el Julivert d'Isard (Xatardia Scabra) o el pensament alpí (Viola cenisia), que té unes flors oloroses. La tora blava (Aconitum napellus) és una planta que fa unes flors d'un intens color lilós, creix en indrets freqüentats pel bestiar. Acumula alcaloides que la fan tòxica i alhora medicinal.

L'estatge subalpí (1.600 – 2.300 m) està potencialment dominat per comunitats de pi negre (Pinus uncinata), que és capaç de sobreviure on les condicions climàtiques són més adverses, pocs nutrients, vent, fred, neu, per això sovint es veu recargolat i de formes estranyes. El neret (Rhododendron ferrugineum) forma el sotabosc d'aquestes pinedes. La genciana groga (Gentiana lutea) creix en prats naturals a cavall de l'estatge montà i alpí. És una espècie renombrada a conseqüència de la seva utilització per fer aperitius. L'avetar forma boscos que s'acaben barrejant amb les fagedes.

L'estatge montà (700 – 1.600 m) està constituït per boscos d'arbres caducifolis i de pi roig. La fageda és un bosc que es desenvolupa en indrets humits, fondalades i algunes torrenteres. Pot presentar una gran riquesa florística. El gerani nuós (Geranium nodosum), el lloreret (Daphne laureola), l'herba fetgera (Anemone hepatica), l'el·lèbor verd (Heleborus foetidus), la maduixera (Fragaria vesca) són altres de les plantes que podrem trobar en aquest estatge. També hi trobem la pineda de pi roig (Pinus sylvestris), la roureda de roure pènol (Quercus robur) roureda de roure de fulla gran (Quercus petraea) o la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens), que representa una transició entre el bosc mediterrani i el centreuropeu.

Al bosc de ribera les plantes que el constitueixen estan adaptades a suportar les embranzides de l'aigua i els impactes mecànics de les roques durant les avingudes. És un bosquet que ressegueix els rius i serveix d'aixopluc per la fauna. El composen el vern (Alnus glutinosa) , el salze blanc (Salix alba), les bogues (Typha angustifolia), etc.
Les orquídies són una de les famílies de plantes més espectaculars durant l'època de floració i potser de les més evolucionades. Al Ripollès s'han trobat 43 espècies d'una total de 58 citades a Catalunya.

Recordem als excursionistes de quedar-se en els senders senyalitzats. Els campaments, collites i recollida de minerals són prohibits per la reglamentació.

Font: www.blog-habitat-durable.com